 |
| La Mª Àngels esprintant a la línia de meta |
Sort que nos escrivim amb les cames, per que si no aquesta crònica
tardaria a veure la llum. Però com que els dits és de les poques parts
del cos que no em fan mal, aquí va:
El passat diumenge 25 de març va ser el dia que tots teníem marcat al nostre calendari des de feia mesos. Per fi arribava la Marató BCN. Teníem particular il·lusió per que era el nostre debut en una de les grans maratons
europees i realment no es va decepcionar. Per dos de l'equip era tot
just la tercera marató, per un altre la segona i per una era el dia del
seu debut com a maratoniana, i quin debut!!!
Però anem a pams i expliquem els esdeveniments en el seu ordre cronològic.
La representació inicial del Som del Verd era petita però selecta. Tete, Quim, MªÀngels,
Tono i Fer. Equip de gala per donar lustre i pedigrí a la cursa. A
darrera hora, per compromisos familiars va caure del cartell el nostre plusmarquista Tete 'Superverd'. Els Kenyans podien respirar tranquils, aquell dia no tocava mossegar la pols.
No es va convocar cap membre de l'equip per cobrir la baixa. Val a dir que tampoc van haver-hi bofetadas per formar part de l'expedició. Per tant dissabte a 1/4 de 3 agafàvem el tren destinació Barcelona-Sants. Havíem decidit fer nit a Barcelona per dues raons: els dorsals s'havien de recollir com a molt tard el dia abans de la cursa i la marató començava molt aviat, sobretot tenint en compte que aquell dia es canviava l'hora i tenien una hora menys per dormir. Per tant, lo aconsellable era fer nit a Barcelona i estalviar-nos l'estrès d'arribar amb el temps just i trobar aparcament en una ciutat amb el trànsit tallat.
 |
| Recollida de pitralls a la Fira de Barcelona |
La tarda la vam passar a la Fira de Barcelona, recollint el pitrall,
bossa del corredor i visitant la fira del corredor. Sopar a base de
pasta i pizza en un restaurant de l'Illa Diagonal, situat davant del
nostre alberg i a dormir aviat perque a l'endemà tocava matinar.
Com
era de suposar, vam dormir poc. Les lliteres no estaven a l'alçada del
nivell de l'establiment, els nervis previs a la cursa, en Tono amb un
principi d'hipotermia després de posar-se mitja dotzena de mostres de gel fred per activar la circulació de les cames. Per completar la nit, a les 3 de la matinada arribaven
els asiàtics que tot i intentar ser silenciosos no ho van aconseguir.
Total que a les 6 del matí jo ja no podia parar de donar voltes i vaig
tocar diana, per alegria d'en Quim que em volia matar. En tot cas, ja va
anar bé matinar tant per que no ens va sobrar pas massa temps,
A falta de poc més de mitja hora pel començament de la Marató, arribàvem al Passeig Mª
Cristina, punt de sortida de la cursa. Deixar les bosses, cua per anar
al lavabo, un parell de fotos commemoratives i ràpidament cap a la línia
de sortida. Allà és on vam perdre i no vam tornar a veure al nostre
amic Gustav. Portava pitrall verd i havia de sortir en un calaix més endarrerit que el nostre.
 |
| L'èquip titular instants abans de col·locar-se a la línia de sortida |
Deu minuts després del tret de sortida creuàvem
l'arc d'inici de cronometratge i començàvem la marató. Per davant 42
Km, que recorrien alguns dels llocs més emblemàtics de Barcelona:
Diagonal, Camp Nou, Sagrada Família, Passeig de Gràcia i la Pedrera, Gran Via, Torre AGBAR, Fòrum, Port Olímpic, Arc del Triomf, Plaça Catalunya, Rambles, Barri Gòtic, Colom, Paral·lel i arribada un altre cop a l'Avinguda Mª Cristina.
Degut a la baixa d'en Tete,
el lideratge del grup corresponia al segon del rànking pel que fa a
marques personals, que no era un altre que en Tono "El Gran Capitán". El seu objectiu era anar a buscar lels 3:30. Així que ben aviat va deixar la nostra companyia i va marxar cap endavant mentre que per darrera quedàvem la Mª Àngels, en Quim i en Fer marcant un ritme molt tranquil per anar escalfant les cames.
L'estratègia era anar tranquil·lament fins arribar a la mitja marató i després intentar incrementar el ritme si hi havia forces.
 |
| Encara reiem. No sabíem el que ens esperava |
I així va anar. Passat el pk 21, en Quim començava a tirar més fort, en Fer marxava darrera d'ell, mentre que la Mª Àngels quedava una mica endarrere amb un atac de flato.
A aquestes alçades de la cursa ja no s'espera a ningú i cadascú tira
amb el que té. En la baixada de la Rambla Prim és en Fer el que comença a
tirar més fort pensant que definitivament es quedava sol per davant. La
sorpresa va ser quan al poc temps apareixen de nou en Quim i la Mª Àngels que s'ha recuperat i ens ha tornat a agafar. D'aquesta manera tornem a reunificar-nos i continuem tots tres camí de la Plaça de les Glòries on esperen les famílies per animar-nos.
La marató discorre conforme al guió previst. En Tono per davant continua amb el seu ritme constant en busca dels 3:30. Nosaltres anem a un ritme per acabar en uns 3:50 aproximadament, la qual cosa omplia plenament els nostres objectius. Potser la sorpresa era la Mª Àngels, que de forma imprevista anava aguantant sense problemes el nostre ritme.
 |
| Amb el nostre amic Gustav |
Però encara faltava arribar al mur del quilòmetre 30 que com sempre havia de dictar sentència. Ens trobàvem a l'alçada del Foro i en Tono comença a defallir i quedar-se sense forces. Els seus parcials comencen a davallar
de forma espectacular i el trio de darrera sense saber-ho ens comencem a
acostar perillosament. Paral·lelament en Fer perd contacte amb en Quim i
la Mª Àngels per problemes musculars, bessons que es pujen, punxades al músculs femorals i malestar general i s'ha d'aturar diverses vegades a fer estiraments. En definitiva, un altre que no ha aguantat.
I aquí es
on comença la veritable marató, la dels darrers 10 Km., on et venen
tots els mals reals, imaginaris o psicològics, on et repeteixes
constantment que aquesta és l'última i mai més, on cada quilòmetre
s'estira fins a l'infinit i on en uns pocs centenars de metres pots
perdre tots els minuts que has anat esgarrapant al llarg de 30 Km. En
definitiva és quan el cos diu que ja n'hi ha prou.
La temptació d'abandonar és present de forma constat i
t'esforces en fer uns quants metres abans de prendre la decisió final.
Mires als corredors que tens al voltant i intentes consolar-te pensant
que ells estan tan fotuts com tu i continuen igualment. Però és
impossible, ningú en el món està més cardat que tu en aquell moment.
Però
ja hem arribat a l'alçada de l'Estació de França i enfilem cap La
Ciutadella i l'Arc del Triomf. Tornem a pujar, un nou handicap i un nou
pes en el costat de la balança a favor de l'abandonament. Ho haurem de
deixar per més endavant, el passeig és ple de gom a gom de gent que anima cridant els noms dels corredors. El pas per sota de l'Arc del Triomf es senzillament espectacular i sents com la gent t'empeny amb els seus ànims. Decididament esperarem una mica per abandonar.
 | ||||
| Un altre foto, en tenim més. |
Però
no és possible cada vegada hi ha més gent i l'orgull ho impedeix.
Arribem a Plaça Catalunya i comença la baixada capa al Barri Gòtic, les
Rambles per arribar a Colom.
A aquestes alçades la situació de la cursa pel que fa al Som del Verd és la següent: En Fer ha quedat despenjat definitivament des del quilòmetre 30. En Quim comença a tenir problemes amb els peus, li surten butllofes i una ungla en mal estat. La Mª
Àngels l'intenta esperar però en Quim no vol i l'envia cap endavant.
Ella continua tirant i de forma inesperada es troba a en Tono que s'ha desfondat i està aguantat un ruixat de minuts que li van caient de forma implacable.
La Mª Àngels sorpresa per agafar a en Tono intenta tirar de ell però quan et passa això, la moral s'enfonsa. El teu objectiu s'ha esvaït
i tant és ja el temps que perdis. L'únic important és arribar a meta i
oblidar la cursa. Però això és impossible, sempre hi haurà aquesta
crònica per recordar-li. En Tono no te ni forces, ni moral per fer un
últim esforç, ha donat tot el que podia i ha quedat buit. La Mª Àngels queda com a lider del grup i marxa tota sola cap a la meta.
Comencen
els darrers 2 Km de la marató. La pujada del Paral·lel que porta des de
Colom fins a Plaça Espanya. Aquí és on es produeixen les escenes més dures
de la marató. Els corredors estan al límit de les seves forces, molts
decideixen continuar a peu. Es tracta d'una recta en pujada que no
s'acaba mai. Al final es pot veure el primer arc inflable que delimita
l'entrada en la recta de meta, però més que apropar-se sembla que
s'allunyi. Els bessons d'en Fer diuen prou. Intentarem arribar encara
que sigui caminant, però la sensació de què està a punt de trencar-se alguna cosa cada vegada és més evident. Per poc, però no arribarà sencer a la meta.
 |
| En Fer arribant a meta |
Mentrestant, les famílies esperen la nostra arribada a l'entrada de l'Avinguda Mª Cristina. En bona lògica, en Tono ha de ser el primer en arribar. La darrera vegada que ens han vist pasar portava una aventatja de molts minuts. De cop apareix la Mª Àngels amb un somriure d'orella a orella i amb un aspecte més propi d'una persona que ve de recollir espàrrecs que no pas de córrer 42 Km. Que ha pasat??
Ha arribat en Tono i no l'han vist, devien estar despistats. Al cap de 5
minuts apareixen en Tono i en Quim que també acaba de caçar-lo. Poc més
d'un minut després i trepitjant-los els talons, entra en línia
d'arribada en Fer. El cronòmetre està a punt de marcar les 4 hores de
cursa. Si vol complir el seu objectiu mínim de baixar d'aquest temps
toca esprintar. Així que amb els bessons per corbata i contant els
segons, apreta les dents i creua els dits per no fer crack. Al final travessa la meta 5 segonsper sota les quatre hores.
Una marató més al sarró de els Soms del Verd.
Destacar sobretot l'actuació de la Mª Àngels que en el seu debut en la distància va donar-nos una lliçò
de voluntat, força i de com córrer una marató. Ella sola, amb el cap
fred i marcant un ritme constant a tots els parcials, ens va passar la
mà per la cara a tots i es va convertir en la lider de l'equip. L'enhorabona Mª Àngels, té molt de mèrit el que vas fer, la propera marató anirem darrera teu.
Abans d'agafar el tren de tornada cap a casa, dinar en un restaurant de la terrassa del Centre Comercial Las Arenas,
amb vistes privilegiades a la línia d'arribada. Sis hores després de
començar la marató, hi havia molts corredors que encara arribaven.
Veient-los vam arribar a la conclusió que els
veritables atletes som nosaltres, els que ens passem 4, 5 o 6 hores
corrent sense més reconeixement que el de les nostres pròpies famílies i amics i la satisfacció personal d'haver superat, un cop més, els nostres propis límits. I és ara quan tot queda ben clar: Aquesta tampoc serà la darrera marató.
 |
| En Tono i en Fer amb cara de poker, acompanyats d'en Martí i en Joan. Eh que ja no riguem tant? |
Nota: No hi ha disponibles fotos d'en Tono i en Quim a l'arribada. Per que serà?
Classificació del Som del Verd.
Posició Nom Temps
08398 Mªàngels Guich Cornellà 03:53:51
09306 Joaquim Paradís Batlle 03:58:24
09316 Tono Casabó Majó 03:58:26
09668 Fer Orduña Aznar 03:59:55
Feu clic sobre el nom per veure estadístiques, parcials, temps de pas i
el video personalitzat amb els pas pels principals punts quilomètric.
Molt bona crónica, molt encertada i molt real.
ResponderEliminarTono
Moltes Felicitats per la cronica.
ResponderEliminar