.... i veiés l'actuació dels Som del Verd a la Marató d'Empúries ens donaria de bufetades i a Atenes encara estarien esperant-nos. Ara bé, que no vacil·li gaire per que a ell no li va sobrar pas gaire (como tots ja sabem) i ves a saber el crono que va fer. El cas es que personalment vaig acabar tan esgotat que fins avui no he tingut forces ni per escriure aquesta crònica.
Tot i que les previsions no eren favorables, el dia va sortir assolellat. Típic dia de primavera amb un sol molt agradable si has d'anar a passejar o fer una petita correguda, però calorós si has de fer una marató.
Aquest any estrenàvem recorregut. En el cas de la marató, en lloc d'anar fins Albons es feien tres voltes a un circuit que anava des de les ruïnes d'Empúries fins a Riells i Fata Morgana. El recorregut era maco però dur per tres motius: En primer lloc la caloreta que ja apreta a aquestes alçades de l'any. En segon lloc, tot i no tenir desnivells pronunciats, tampoc es totalment planer i te algunes pujades. En tercer lloc, pels maratonians havia de ser psicològicament molt dur passar tres cops pel costat de la línia de meta. La darrera vegada en el pk 30 quan les cames comencen a dir prou i arribar a la línia de meta i passar-la de llarg és un exercici de voluntat a l'abast de les ments més fortes o els més sonats.
L'organització, como sempre, molt bona. Molts avituallaments amb aigua, refrescos, begudes isotòniques, fruita i fruits secs. L'únic però el posaríem en la sortida que aquest any va ser una mica desgavell. Com sempre, una guàrdia pretoriana escoltava als participants al punt de sortida a través de les ruïnes, però enlloc d'esperar a que tots els corredors arribessin a l'arc, van donar la sortida seguidament. Nosaltres que anàvem caminant tranquil·lament als darrers llocs de la comitiva vam veure de cop que quan vam arribar al punt de sortida la gent ja corria i el marcador te temps indicava pràcticament dos minuts que havia començat la cursa. Així que tocava apretar. Per altre banda, aquest any sortíem en sentit contrari que com es feia en anteriors edicions i això volia dir recórrer pràcticament tot el passeig el qual resultava molt estret per la quantitat de gent que corria i per tant costava molt d'avançar.
No va ser precisament una jornada gloriosa pels Som del Verd, però en descàrrec nostre hem de dir que la temporada ja s'estava tocant al final i les forces no eren les mateixes. Tono el Gran Capitán ja va renunciar a prendre part a la cursa i això ja va ser un mal senyal de bon inici i que sense dubte va afectar la nostra moral. Sense el nostre lider la resta de membres no teníem una referència valida i vam córrer desorientats.
Només en Lluís i la Marta van estar a l'alçada en la mitja marató. En Lluís va fer la seva marca personal amb 1:35:17 que li va suposar entrar en el lloc 82 de la classificació en temps real i en el 102 de la oficial. Si no fos per que va sortir 2 minuts tard, ara estaríem parlant d'un meritori top 100. La Marta, per la seva part, debutava en la distància i va fer un meritori temps de 2:03:26, que no es poc tenint present que feia dues setmanes havia entrenat per primer cop aquesta distància i que ve d'una operació recent de menisc.
Tot i que les previsions no eren favorables, el dia va sortir assolellat. Típic dia de primavera amb un sol molt agradable si has d'anar a passejar o fer una petita correguda, però calorós si has de fer una marató.
Aquest any estrenàvem recorregut. En el cas de la marató, en lloc d'anar fins Albons es feien tres voltes a un circuit que anava des de les ruïnes d'Empúries fins a Riells i Fata Morgana. El recorregut era maco però dur per tres motius: En primer lloc la caloreta que ja apreta a aquestes alçades de l'any. En segon lloc, tot i no tenir desnivells pronunciats, tampoc es totalment planer i te algunes pujades. En tercer lloc, pels maratonians havia de ser psicològicament molt dur passar tres cops pel costat de la línia de meta. La darrera vegada en el pk 30 quan les cames comencen a dir prou i arribar a la línia de meta i passar-la de llarg és un exercici de voluntat a l'abast de les ments més fortes o els més sonats.
L'organització, como sempre, molt bona. Molts avituallaments amb aigua, refrescos, begudes isotòniques, fruita i fruits secs. L'únic però el posaríem en la sortida que aquest any va ser una mica desgavell. Com sempre, una guàrdia pretoriana escoltava als participants al punt de sortida a través de les ruïnes, però enlloc d'esperar a que tots els corredors arribessin a l'arc, van donar la sortida seguidament. Nosaltres que anàvem caminant tranquil·lament als darrers llocs de la comitiva vam veure de cop que quan vam arribar al punt de sortida la gent ja corria i el marcador te temps indicava pràcticament dos minuts que havia començat la cursa. Així que tocava apretar. Per altre banda, aquest any sortíem en sentit contrari que com es feia en anteriors edicions i això volia dir recórrer pràcticament tot el passeig el qual resultava molt estret per la quantitat de gent que corria i per tant costava molt d'avançar.
No va ser precisament una jornada gloriosa pels Som del Verd, però en descàrrec nostre hem de dir que la temporada ja s'estava tocant al final i les forces no eren les mateixes. Tono el Gran Capitán ja va renunciar a prendre part a la cursa i això ja va ser un mal senyal de bon inici i que sense dubte va afectar la nostra moral. Sense el nostre lider la resta de membres no teníem una referència valida i vam córrer desorientats.
Només en Lluís i la Marta van estar a l'alçada en la mitja marató. En Lluís va fer la seva marca personal amb 1:35:17 que li va suposar entrar en el lloc 82 de la classificació en temps real i en el 102 de la oficial. Si no fos per que va sortir 2 minuts tard, ara estaríem parlant d'un meritori top 100. La Marta, per la seva part, debutava en la distància i va fer un meritori temps de 2:03:26, que no es poc tenint present que feia dues setmanes havia entrenat per primer cop aquesta distància i que ve d'una operació recent de menisc.
En Quim 2.0 per la seva part va fer una cursa tranquil·la. Va complir amb el seu objectiu de córrer per gaudir i acabar la temporada amb un bon regust de boca fent un temps que, tot i lluny de la seva marca personal, era més que correcte 1:47:39. S'ha de dir que en aquesta ocasió no va representar al Som del Verd, sinó que va córrer amb els color de l'equip de La Flama de L'Escala. A la propera reunió de la junta del Club, es decidirà si es té en compte el seu registre de cara a la classificació de temps de l'equip reservant-nos el dret d'obrir-li un expedient disciplinari. Possiblement la cosa no passi de una petita amonestació i la sanció quedi supeditada a un possible cas de reincidència. Seguirem el cas de prop, tot i que ell al·lega ser un 'Corasonpartio'.
Al que donem per perdut, per moltes amonestacions i expedient que li obrim és a l'autèntic 'Corasonpartio', es a dir, en Carles Grabalosa. De fet encara no l'hem vist mai córrer amb la samarreta del Som del Verd. A veure si un dia ens dona una sorpresa. Sembla ser que la sanció grossa li vindria per part del CA Girona com el vegin amb una samarreta que no sigui la blanquivermella. Per tant, com que és l'únic corredor del grup que no té fitxa i no cobra, es de justícia que no li exigim portar els nostres colors. En tot cas, el continuem considerant un dels nostres. Pel que fa a la seva actuació, un cop més no va poder acabar la mitja marató degut als problemes físics que se li reprodueixin en les curses llargues a partir dels 10 -12 Km. Segons va explicar, es dona per vençut i a partir d'ara només es dedicarà als 10 Km.
En Tete "Superverd" va ser l'únic del grup que es va atrevir amb la Marató. Cal dir que ell tenia el cuc de no haver pogut participar a la Marató de Barcelona un mes abans. En principi estava fresc i aspirava a batre la marca de 3:18 que va fer a Donosti. Però com hem dit, les condicions no eren les més adequades. Ni per l'escàs numero de participants que fa més difícil trobar un "grupetto" amb un ritme que t'interessi, ni per la temperatura, ni el recorregut. Tot i que va començar be i a molt bon ritme, a partir de la mitja marató va començar a patir més del compte. En tot cas va fer 3:29:26 que per mi els voldria i que millora una mica el temps de l'edició passada que al cap i a la fi és la que s'ha d'agafar com a referencia.
Per la meva part, tampoc va ser un dia per recordar. Vaig estar dubtant fins la darrera setmana entre si fer la marató o la mitja. Al final em vaig decidir per aquesta última i va ser un bona decisió, perquè de ben segur que no hagués acabat la marató. Sigui per que encara no estava recuperat de la Marató de Barcelona, sigui perquè no havia entrenat la darrera setmana, sigui per que és el final de la temporada, però vaig acabar mort. Molt bé fins al pk 5. i a partir d'aquí ja vaig començar a patir. A meitat del recorregut ja anava fos i al pk 15 vaig haver de parar i caminar una estona perquè treia el fetge per la boca. Els dos darrers quilòmetres vaig poder-me recuperar-me una mica i apretar per maquillar una mica el temps final que va ser de 1:50:48. Per ser sincers, de haver-me trobat bé, el temps tampoc hagués estat per tirar coets, suposo que semblant al d'en Quim que anava uns metres darrera meu abans de que petés. El pitjor és la sensació d'impotència de voler i no poder córrer i haver de caminar. Més important que el temps final que es faci, es el fet de poder córrer tota la cursa sense parar, independentment de si un va més o menys ràpid. I aquí és on me queda a mi la sensació de fracàs.
Pel que fa a les noies, això d'Empúries és per 'mindundis' i aficionats. Elles com a bones superwomen van anar a fer la cursa de muntanya de Madremanya. 23 Km. de puja i baixa i tan contentes. No tenim fotos, ni crònica, per tant no podem explicar massa, però segur que van gaudir molt.
Al que donem per perdut, per moltes amonestacions i expedient que li obrim és a l'autèntic 'Corasonpartio', es a dir, en Carles Grabalosa. De fet encara no l'hem vist mai córrer amb la samarreta del Som del Verd. A veure si un dia ens dona una sorpresa. Sembla ser que la sanció grossa li vindria per part del CA Girona com el vegin amb una samarreta que no sigui la blanquivermella. Per tant, com que és l'únic corredor del grup que no té fitxa i no cobra, es de justícia que no li exigim portar els nostres colors. En tot cas, el continuem considerant un dels nostres. Pel que fa a la seva actuació, un cop més no va poder acabar la mitja marató degut als problemes físics que se li reprodueixin en les curses llargues a partir dels 10 -12 Km. Segons va explicar, es dona per vençut i a partir d'ara només es dedicarà als 10 Km.
En Tete "Superverd" va ser l'únic del grup que es va atrevir amb la Marató. Cal dir que ell tenia el cuc de no haver pogut participar a la Marató de Barcelona un mes abans. En principi estava fresc i aspirava a batre la marca de 3:18 que va fer a Donosti. Però com hem dit, les condicions no eren les més adequades. Ni per l'escàs numero de participants que fa més difícil trobar un "grupetto" amb un ritme que t'interessi, ni per la temperatura, ni el recorregut. Tot i que va començar be i a molt bon ritme, a partir de la mitja marató va començar a patir més del compte. En tot cas va fer 3:29:26 que per mi els voldria i que millora una mica el temps de l'edició passada que al cap i a la fi és la que s'ha d'agafar com a referencia.
Per la meva part, tampoc va ser un dia per recordar. Vaig estar dubtant fins la darrera setmana entre si fer la marató o la mitja. Al final em vaig decidir per aquesta última i va ser un bona decisió, perquè de ben segur que no hagués acabat la marató. Sigui per que encara no estava recuperat de la Marató de Barcelona, sigui perquè no havia entrenat la darrera setmana, sigui per que és el final de la temporada, però vaig acabar mort. Molt bé fins al pk 5. i a partir d'aquí ja vaig començar a patir. A meitat del recorregut ja anava fos i al pk 15 vaig haver de parar i caminar una estona perquè treia el fetge per la boca. Els dos darrers quilòmetres vaig poder-me recuperar-me una mica i apretar per maquillar una mica el temps final que va ser de 1:50:48. Per ser sincers, de haver-me trobat bé, el temps tampoc hagués estat per tirar coets, suposo que semblant al d'en Quim que anava uns metres darrera meu abans de que petés. El pitjor és la sensació d'impotència de voler i no poder córrer i haver de caminar. Més important que el temps final que es faci, es el fet de poder córrer tota la cursa sense parar, independentment de si un va més o menys ràpid. I aquí és on me queda a mi la sensació de fracàs.
Pel que fa a les noies, això d'Empúries és per 'mindundis' i aficionats. Elles com a bones superwomen van anar a fer la cursa de muntanya de Madremanya. 23 Km. de puja i baixa i tan contentes. No tenim fotos, ni crònica, per tant no podem explicar massa, però segur que van gaudir molt.
 |
| En Tete arriba a meta acompanyat dels seus fills |
 |
| En Lluís en pleno 'repechón' |
 |
| Diria que és en Quim, però aquesta samarreta no la reconec |
 |
| Al pk 11, en Fer ja esbufegava |
 |
| La Marta tirant del grup |
 | |||||
| No tenia cap foto d'en Carles i he robat aquesta del facebook d'en Xevi Avellana, on surt amb l'esmentat i en Quim. Espero que no l'importi. Gràcies Xevi |
 | |||||
| Fins la propera crònica!!!!! |
